Chill Culture

Lamb; ni amb tu, ni sense tu…

2011-01-29T01:24:00.011+01:00

Com una d’aquelles relacions de “ni amb tu ni sense tu”. Així es com podríem definir la relació entre Lamb i els seus incondicionals. Amb uns inicis poc definits i un final no anunciat, la banda es deixa sentir esporàdicament en algun festival, tot i que els seus membres ja fa temps que treballen en projectes diferents.

Els seus inicis se situen a mitjans de la dècada dels ’90, a Manchester, quan Andy Barlow i Louise Rhodes formen el nucli dur de la formació a la que més tard s’afegirien el baix Jon Thorne , el guitarra Oddur Mar Runnarson i el bateria Nikolaj Bjerre, que van acabar de donar forma al projecte.

La seva trajectòria discogràfica és tant breu com intensa. Quatre discos d’estudi i dos èxits que destaquen per damunt de la resta, son el resultat de la genialitat d’Andy com a productor, i de la veu immensament personal de Rhodes, que son la cirereta al treball d’uns músics de procedència diversa, com es deixa notar en la seva estètica i en la varietat d’instruments amb que son capaços de combinar els sons acústics més clàssics amb els sons electrònics nascuts a les entranyes d’un ordinador.

Amb la seva habitual barreja de jazz, dub, breakbeat i drum’n’bass, Lamb han aconseguit col·locar en diversos recopilatoris “Chill” les seves dues peces més preuades; Górecki, un sentit homenatge al compositor polac Henryk Mikołaj Górecki, i Gabriel.

És precisament aquesta última la que he escollit per il·lustrar aquest “post”, amb la genial interpretació en directe que en van fer l’any 2003 al seu concert als Països Baixos. Posa la pell de gallina. “Gabriel” és una d’aquelles cançons que no voldríem que s’acabessin mai, amb un constant “crescendo” contingut que ens fa sentir vius a cada nota. Amb una Louise Rhodes que, com l’arcàngel Sant Gabriel donant la bona nova als pastors, sembla que ens anuncia l’arribada d’un nou estiu per viure prop del mar, al compàs del “down tempo”.

El tecno de cabaret de Goldfrapp

2010-08-07T22:35:00.009+02:00

Si be la majoria dels artistes de l’escena “chill” arriben a aquest mon amb tota la intenció, d’altres ho fan pràcticament per casualitat. Aquest podria ser el cas de Goldfrapp, el duet britànic format per Alison Goldfrapp i Will Gregory, que a finals dels anys ’90 es van unir per fer musica d’alt contingut electrònic inspirat en els sons dels ’80 i de caire generalment ballable.

El cognom d’Alison dona nom a aquesta banda que, si be aquí hem conegut tard, ja fa anys que escampa la seva música per la resta d’Europa i els EEUU.

L’entrada al mon “Chill out” la van trobar amb “Black Cherry”, publicat l’any 2003, una de les poques peces de “tempo” lent que ha fet la formació i que va captivar als qui busquem la música més adient per a una posta de sol.

La delicadesa d’aquesta composició és pròpia d’una estudiant d’Art, com va ser Alison Goldfrapp, que abans de formar Gorldfrapp va tenir el privilegi de treballar amb formacions consolidades de l’escena electrònica com Orbital.

Aquest post no podia ser il·lustrat de cap altre manera que amb “Black Cherry”, un clip on es fa notar de forma especial l’estil que va marcar els seus inicis, a base de peces envellutades, poesia i estètica de cabaret.

Phil Mison, el fill del mestre

2010-05-24T22:27:00.016+02:00

Avui us presento Cantoma, l’alter ego de Phil Mison, el deixeble privilegiat de José Padilla.

Aquest DJ, productor i compositor va començar la seva carrera obsequiant les oïdes de la “parròquia” durant les nits del club londinenc Milk’s Bar, abans d’aparèixer per Eivissa i conèixer al mestre del “Chill Out”, José Padilla, amb qui va tenir l’honor de musicar infinitat de postes de sol amb vistes a Sa Conillera, al mític Cafe del Mar, on van compartir residencia.

Es obvi que ha begut de les fonts del so baleàric més autèntic, i això es fa especialment palès a moltes de les seves produccions, recollides en dos CD’s, a l’hora que ha signat un munt de recopilacions “chill” com la mítica sèrie “Real Ibiza”.

Us proposo una de les seves creacions més recents; Suomi. Un “mig temps” de percussions elegants que, si escoltem amb els ulls tancats, be ens podria traslladar a algun paratge del Mediterrani amb orientació oest, des d’on contemplar com el sol s’endinsa en l’horitzó, amb la sal als llavis i el sol a la pell.

Sol, sal i Paco Fernández

2010-04-30T11:20:00.006+02:00

No és la primera vegada que us parlo de Paco Fernández, aquell home en qui encara es pot intuir el nen que de petit admirava els vells del seu barri andalús que, guitarra en ma, buscaven la forma compensar les penúries de l’època.

Paco Fernández és un home senzill i proper. Un d’aquells artistes a qui la timidesa li impedeix mirar al públic. No és estrany trobar-lo per qualsevol recó de l’illa d’Eivissa tocant pels clients d’algun local on sembla que vestir de blanc sigui norma d’obligat compliment. Però si Fernández ha fet un concert on s’entregués per complet a l’esperit eivissenc que el va captivar fa anys, és el que va oferir a la festa de 25è. aniversari de Cafe del Mar.

Les cordes de la seva guitarra espanyola vibren de forma especial quan l’escenari és la platja de Sant Antoni de Portmany, des d’on es pot contemplar la posta de sol amb Sa Conillera com a fons.

En aquest vídeo es concentren dues de les seves obres d’art; “Sal y Sol”, un títol que ja ho diu tot, i “Grillos” una peça per la que seria incapaç de trobar qualificatius. Pel meu gust, la millor que ha fet mai... (Per als impacients, al minut 9’55)

És un d’aquells moments que ens fan sentir orgullosos de ser “cursis” que s’emocionen amb una posta de sol.

Blank & Jones; cara o creu?

2010-04-14T12:29:00.008+02:00

Un dels noms que no sol faltar en el tracklist de qualsevol recopilatòri “chill-out” digne de respecte, és el de Blank & Jones.

Es tracta de dos DJ’s alemanys, Jan Pieter Blank, conegut com a Piet Blank, i René Runge, conegut com a Jaspa Jones. Dos ocells nocturns amb el cor dividit entre el Progressive (la cara més dura del house), i l’Ambient més genuí.

Compaginar aquests dos extrems no seria feina fàcil sense la participació en el projecte del “tercer home”, Andy Kaufhold, el productor que amb el seu “savoire faire” aconsegueix resultats realment esplèndids, tant en les creacions dance, com en les joies ambient.

La majoria de les seves produccions “chill” mantenen una estructura similar. Dediquen una bona part de la seva “intro” a crear un clima al més pur estil “Music for Airports” del llegendari Brian Eno, per després seduir-nos amb percussions suaus i teclats místics, elements basics de l’”ambient” més genuí.

Bons exemples d’aquesta manera de fer en son temes com “City of Angels”, “Loneliness” o “Balearic Blue”, inspirat a la mítica cala de Sant Antoni de Portmany.

Per il·lustrar aquest post, permeteu-me que em quedi a mig camí entre l’ambient més sensual i el progressive més contundent i esculli el mig temps de la sensacional adaptació que “Blank & Jones” van fer d’aquell inoblidable “City Lights” amb que William Pitt va acompanyar alguns dels nostres amors d’adolescència, allà al 1986.

Adéu tardor, adéu hivern...

2010-03-30T15:06:00.015+02:00

Gravar cançons que ens transportin a una posta de sol d’estiu en un recó idíl·lic quan per la finestra veus nevar, no ha de ser una tasca fàcil, llevat que siguis un artista de cap a peus, capaç de transformar les adversitats en una oportunitat per donar el millor de tu mateix.

Mentre la seva Alemanya natal es cobria de neu, Cécile Bredie es tancava en un estudi per gravar el que sense dubte serà un referent musical de l’estiu 2010, entre els “chill-out’ers” de tot el mon.

Aquest standar del jazz, “The Autumn Leaves”, pren un significat especial quan tot just estem tancant les portes d’un hivern intens. Una peça que esdevé insuperable en mans d’una compositora tant elitista que, tres mesos després d’obrir el seu perfil a Facebook, només comptava amb un centenar d’admiradors.

Aquí us deixo una joia de la que només podem disfrutar una immensa minoria…

Zero 7; benvinguts a la linia d'espera

2009-09-20T20:46:00.008+02:00

Escollir un recopilatori “chill-out” d’entre tots els que omplen els prestatges de les botigues de discos no ha estat mai una tasca fàcil. Sobretot en èpoques en que la massificació de les modes fa que tothom es vegi capaç de fer una bona tria de temes “down tempo”. Un bon exercici per als qui no tingueu l’oportunitat d’escoltar el CD als punts d’escolta, és fer un ràpid cop d’ull al tracklist per comprovar per on va la sensibilitat del responsable de la tria. Alguns noms solen ser garantia d’èxit en l’elecció del disc, com el de Zero 7, un projecte que ha sabut el que significa quedar-se a les portes de la gloria, a un pas de la consagració que se li suposa a l’obtenció d’un premi Grammy.

Per als incondicionals de l’”ambient”, no hi ha millor premi que el de poder gaudir de produccions “down tempo” com les que facturen Henry Binns i Sam Hardaker, l’evolució d’aquells dos adolescents del nord de Londres que recent acabats els estudis, van trobar feina de nois dels encàrrecs en un estudi de gravació, on gaudien veient gravar als artistes més destacats del moment.

Aquella feina marcaria el seu destí. Van muntar el seu propi estudi en una habitació del tamany d’un bany i van començar a experimentar amb els sons electrònics. Van posar el seu talent al servei de genis com Radiohead o Lenny Kravitz. No van tardar en aconseguir la col·laboració de fèmines com Sophie Barker, Sia Furler o Tina Dico, totes elles amb veus envellutades capaces de donar el toc final a una peça optima per ser escoltada en plena posta de sol. Zero 7 han sabut, com pocs, portar el “down tempo” a l’escenari, amb senzillesa, un toc de “retro” a la seva imatge i l’esperit dels qui els descobreixen cada dia a qualsevol sessió “sunset” d’alguna illa mediterrània. Dels seus treballs han sortit títols de culte per als “chill-outers” com Somersault, Home, Destiny o la seva autentica obra mestre, “In the waiting line”.

L’estiu fa les maletes. Les platges es buiden i les primeres tronades anuncien l’arribada de la tardor. Per als “chill-outers” arriba el moment de trepitjar la sorra humida de la platja buida i gris, amb la mirada fixada en un horitzó fosc que amenaça amb llevantada, com qui es col·loca en una línia d’espera. Espera d’un nou estiu que ens permeti reviure el que ara sembla un somni llunyà. A fora comença a refrescar. Benvinguts a la línia d’espera.

“Step into the sunshine”; comença un nou dia

2009-07-29T00:20:00.006+02:00

Alguna cosa te Eivissa que actua com a pol d’atracció d’artistes i intel•lectuals de cor bohemi. Un d’ells és Gary B, un anglès fet a si mateix, dels que s’ho fan tot sense ajuda de tercers; autor, productor, cantant, guitarrista...

Nascut a Londres, en la seva etapa de músic de sessió, va treballar amb artistes de la talla de Robert Palmer, Jimmy Summerville i The Banderas.

Com en d’altres tants casos, potser va ser la recerca d’un espai on trobar-se a si mateix que el va portar Eivissa on es va deixar captivar per les postes de sol de Sant Antoni. Allà va entrar en contacte amb la gent de Café del Mar, amb qui va començar a produir diversos dels temes que hem pogut sentir a les diferents col•leccions de la franquícia eivissenca, fins al punt de publicar el seu últim disc sota el segell “Café del Mar Music”.

Curiosament, un dels temes inspirats a l’illa d’Eivissa ens mostra l’altre cara del sol en que sempre ens fixem quan es pon. A “Step into the sunshine”, Gary B, guitarra en ma, li canta a la punta d’alba. A aquell moment en que, amb optimisme i una bona dosi de positivisme, donem les gracies per un nou dia que neix. Una “pregaria” per què a la posta de sol, hàgim pogut aprofitar intensament un dia únic…

La bellesa de Jask

2009-05-31T22:01:00.011+02:00

Equilibri perfecte entre tempo i estridència. Unes espurnes de “house underground” i la llicencia d’incorporar un piano al cos de la cançó. Un ritme apte tant per ser escoltat davant d’una posta de sol amb un te amb gel a la ma, com per ser ballat en la intimitat. Això és el que ens transmet aquest “Beatiful”. Una barreja restringida als millors. I és que Jack Meredith, Jask per als amics, és un dels millors. La seva modèstia contrasta amb la demanda dels clubs de Nova York a mitjans dels anys ’90.

A la seva base d’operacions a Florida, Jask factura un “house” de cinc estrelles, melòdic i amb aires de jazz i inspiració R&B. Els seus orígens asiàtics es deixen sentir a cadascuna de les notes de les seves produccions que transmeten la paciència i els ideals de l’amor i la unió propis de la filosofia oriental, a la recerca del positivisme que ens ha de portar a la felicitat.

La critica especialitzada coincideix en afirmar que aquest tema és el seu projecte més encertat, un tema del que Jask és autor de la musica i de la lletra, i en el que va comptar amb la seva amiga Jocie per posar-hi la veu. Un tema que Jask va dedicar a la seva mare, poc després de la seva mort, el 31 de juliol de 2001.

Preciós…

Crec en Alansky, creador d'"A reminiscent Drive"

2009-04-21T10:43:00.010+02:00

De la mateixa manera que els creients estan convençuts de que Deu existeix, els amants dels sons "chill" hem de fer un acte de fe per creure que Jay Alansky existeix en algun lloc de França. Se sap tant poc d’ell, que molts ni tant sols saben que és l’artífex del projecte "A reminiscent Drive", creador de peces de culte com "Ambrosia".

D’ell sabem que ha publicat diversos EP’s entre el 1996 i el 1999. La seva pista es perd als estudis del segell F Communications, que el geni de les raves Laurent Gardnier te a Paris i des d’on l’any 2000 va sortir el CD que va incloure la peça Ambrosia, que va consagrar Alansky com un dels noms propis de la cultura Chill Out.

El misteri que envolta Jay Alansky arriba fins al punt que ni el seu propi MySpace recull informació sobre el seu últim disc, Natalie Wood, publicat l’any 2007 per AMC.

Tant se val, el que realment ens importa és que, de tant en tant, en algun paratge prop del mar, contemplant la caiguda del sol, preguem per un dia més d’estiu escoltant amb devoció una d’aquelles peces anònimes creades per un Deu desconegut.

Il•lustrar aquest post no ho podria fer cap altre peça que no fos, "Ambrosia".

“Paradisiaco”; un oasi en el desert

2009-01-17T21:00:00.015+01:00

L’hivern es fa especialment llarg per als qui no som capaços de concebre la vida lluny d’algun paratge on la proximitat del mar defineix el caràcter de les persones. Els mesos d’hivern es converteixen en un implacable compàs d’espera que uneix un estiu amb l’altre, i en els que els amants del gènere ens hem de conformar amb les contades produccions que accepten el repte de sortir al mercat en un moment en que la predisposició a viure la cultura “chill out” brilla per la seva absència.

Amb tot, algunes vegades, aquesta travessa del desert es veu alleugerida per l’aparició d’algun disc que, contra tot pronòstic, es converteix en un oasi digne de ser disfrutat amb els cinc sentits. I dic contra tot pronòstic, perquè el disc que us presento avui és un d’aquells projectes que desprenen comercialitat pels quatre costats i, no per això, deixa de ser mereixedor de la nostre atenció.

Els bons amics de “Blanco y Negro”, la única discogràfica catalana i una de les poques de tot l’Estat que ha fet una aposta clara per a la difusió de la cultura “Chill Out”, ens ha sorprès amb un recull de cançons aptes per sobreviure al llarg hivern.

Es tracta de “Paradisiaco”. No feu cas del text “anunciado en TV” que veureu a la portada, generalment sinònim de qualitat dubtosa. Feu un cop d’ull al “tracklist” i de seguida us adonareu de la presencia de destacats noms que han esdevingut de culte, com son els mítics Bliss, el genial col•lectiu format per musics de Dinamarca, Suècia i Guinea-Bissau, que han tingut l’encert d’adoptar l’angelical veu de la excomponent de Zero 7, Sophie Barker.

Però per il•lustrar aquest post, permeteu-me que esculli una producció de cinc estrelles d’un perfecte desconegut en l’àmbit de la cultura “Chill Out”. Es tracta del DJ alemany Jerome Isma-Ae, un d’aquells professionals de la nit que no s’ha conformat amb punxar a les discoteques de moda de mig mon, sinó que ha dedicat hores de feina al seu estudi per crear peces com aquest “Underwater Love”. Una instrumental que recull l’essència del so “baleàric”. Sona a espera. Sona a emoció. Acompanya a la perfecció, els moments en que els “chill out’ers” contemplem el mar contant els dies que falten per veure com el sol rogent s’amaga darrera l’horitzó, amb la sal als llavis, i la seva escalfor latent a la nostre pell.

Tom Oliver; un conegut anònim

2008-12-21T19:40:00.010+01:00

Com sol passar amb la majoria d’artistes “chill-out”, el seu nom només sona als qui portem unes quantes hores de vol sobrevolant la cultura de platja. Trobar algun tipus d’informació sobre ell no es una tasca fàcil, ni per a la generació “Google”.

Aquest alemany de veu gruixuda, és un d’aquells artistes de primera que viuen en l’anonimat. Ha estat comparat amb Elton John, Joshua Kadison o Coldplay. Ha treballat amb artistes de la talla de Madonna. Però és quan es tanca en la intimitat del seu propi estudi de gravació quan treu el millor que porta dins. Composicions úniques que son creades per simple plaer, sense intenció de ser recollides en un àlbum amb nom i cognoms candidat a formar part de les llistes de supervendes. Composa fidel al seu convenciment de que crear cançons no és una feina, sinó un art. Cançons que només veuen la llum de forma esporàdica com a part de recopilatoris de calibre de Café del Mar.

El vincle de Tom Oliver amb la cultura de platja l’hem de buscar en la seva afició a tot allò que es pugui fer a prop del mar. És un expert surfer i katesurfer. És possiblement en aquelles estones en que cavalca damunt de les onades impulsat pel vent que neix la inspiració que el porta a crear música com a eix vertebrador d’una filosofia de vida guiada pel positivisme. Com a prova, us deixo el que per molts és la seva obra mestra. La peça que va ser escollida per votació popular de més de 2000 persones, per ser inclosa al recopilatori del 25è aniversari de Café del Mar; “Free your mind”. En aquest tema, Tom Oliver no canta, sinó que més aviat parla. Explica, sobre les notes del seu piano, en que consisteix tot això de la cultura de platja. És una bona ocasió per treure les teranyines del nostre anglès sovint rovellat, per entendre, amb totes les seves lletres, de que va aquesta moguda.

El vici de Jan Hammer

2008-11-07T23:37:00.005+01:00

Se que sortir a parlar de la sèrie de televisió Miami Vice amb una perspectiva de vint anys, pot semblar una mica “friky”. En aquella època, la fotografia, el vestuari, la posada en escena i la musica d’aquella obra d’art de Michael Mann formaven un conjunt prou avançat al seu temps, però ara, visionar aquelles imatges ens pot arribar a fer sentir “cursis”.

Però de tots els ingredients que formaven aquella mítica sèrie, voldria aturar-me a la seva música. El bon gust dels productors va quedar pales en tots els elements de la sèrie, i això inclou, especialment, la seva banda sonora. Formada per peces mítiques de Phil Collins, Tina Turner, Genn Frey, Simply Red o Dire Straits, la banda sonora de Miami Vice trobava el seu eix vertebrador en les composicions creades, en exclusiva, per Jan Hammer.

Quan el terme “Chill Out” es trobava encara a les beceroles, aquest compositor nascut a Praga al 1948, va donar, quasi sense voler, un impuls al que, a molta honra, alguns anomenen musica de laboratori.

El fet que les seves composicions nasquessin al disc dur d’un ordinador no va impedir el reconeixement d’artistes de la talla de Jeff Beck, Al Di Meola, Mick Jagger, Carlos Santana, Stanley Clarke, Neal Schon o Elvin Jones, amb qui va treballar fins al punt de compartir “directes” amb algun d’ells, fet que demostra que la “musica de laboratori” es pot portar, sense complexos, al damunt d’un escenari.

Trobar un disc que reculli totes les composicions que Hammer va fer per al sèrie Miami Vice, no és una tasca fàcil. Aquí es va publicar “Escape from television”, un disc que recollia algunes de les composicions que Jan Hammer va fer per a la sèrie, però moltes van quedar al tinter. La única forma de tenir un recull complert de les peces de la sèrie, es aconseguir el doble CD “Miami Vice: The complete collection”. No el demaneu a la botiga de discos, amb tota seguretat no sabran de que els esteu parlant. Cal buscar-lo al mercat internacional o, pels que esteu acostumats a comprar per Internet, a webs com Amazon o eBuy.

Il•lustrar aquest “post” amb una peça de les que Hammer va composar per Miami Vice, ens podria portar al recurs fàcil d’incloure un vídeo de temes com “Crockett’s Theme”, “Miami Vice Theme”, “Theresa” o “Tubbs and Valerie”. Massa típic. Permeteu-me ser original i mostrar-vos una de les peces menys conegudes de la sèrie i, per al meu gust, una de les millors. “Marina”, una d’aquelles composicions que us posaran la pell de gallina i us faran preguntar com és que no l’havíeu sentit fins ara.

Que la disfruteu.

La world music de Nitin Sawhney

2008-08-30T01:27:00.008+02:00

Parlar sobre un artista tant polifacètic com Nitin Sawhney no és fàcil. Son tantes les tecles que ha tocat, que seguir-lo es converteix en una tasca poc menys que impossible. Desde music a contertulià d’alguns programes de la BBC passant per productor de shows de televisió, Sawhney ha fet de tot.

D’origen hindú, Sawhney va néixer a Rochester, Anglaterra, l’any 1964. El seu compromís amb les causes dels més desemparats es va fer pales quan va decidir estudiar dret, estudis que va deixar per dedicar-se a la seva gran passió, la música, que possiblement va despertar arran de la seva amistat amb un vell company d’escola, el gran James Taylor.

Parlar de Nitin Sawhney és parlar d’un dels artistes que millor han sabut expressar el concepte world music, creant peces on la tradició hindú és omnipresent en unes bases electròniques d’inspiració urbana que deixen la porta oberta al jazz, el R&B o el house.

Sawhney aprofita qualsevol oportunitat per mostrar el seu esperit rebel envers d’uns governants que massa sovint s’obliden dels problemes reals de les persones. Els seus directes, on entre el públic conviuen les túniques hindús amb els vestits d’Armand Bassi, l’artista sol utilitzar les projeccions per reforçar el missatge de les seves creacions musicals. Unes projeccions on l’Oncle Sam, els sense sostre i la misèria provocada per les guerres, son imatges recurrents.

Ha publicat fins a vuit discos en deu anys, ha fet musica per a pel•lícules, musicals, teatre i espectacles de dansa, i ha estat reclamat per artistes de la talla de Paul McCartney, Jeff Beck o Sinead O’Connor.

El seu moment més dolç el va viure entre finals dels noranta i principis d’aquesta dècada, època a la que pertany Breathing Light, sense dubte una de les millors produccions del mestre hindú que podeu sentir en aquest vídeo.

Immersió a Buddha Bar

2008-08-15T21:16:00.015+02:00

Quina musica posaríeu a la imatge de dos dofins jugant a prop del vostre veler? I a la imatge del gel trencant-se al pol nord? I a l’imponent salt d’una balena blanca? I a la difícil navegació d’un mercant en mig d’una tempesta a alta mar? Algú ja ho ha fet.

La unió que existeix entre la música ambient i el mar pren la condició d’indissoluble al nou CD-DVD que han editat la gent del mític Buddha Bar de Paris; “Buddha Bar Ocean”, una nova joia a la col•lecció impulsada des de l’emblemàtic local de la Plaça de la Concòrdia parisenca on es recupera la més pura essència del “chill out” més genuí acompanyat d’imatges que us deixaran clavats al sofà, mentre descobriu la resposta a la pregunta, per què el mar és tant hermós?

Tal i com ja va passar amb el “Buddha Bar Nature”, a Ocean la música i la imatge es converteixen en còmplices en dotze vídeos que faran sortir el nostre costat ecologista més ocult i us faran preguntar si ens mereixem el planeta en que habitem.

Serveixi com a mostra aquest video d’una de les peces de “Buddha Bar Ocean”.

Cafe del Mar, 15 anys de música

2008-06-22T22:15:00.005+02:00

Un any més arriba una de les referències musicals de la cultura de platja.

Cafe del Mar, fidel amb el seu compromís anual, ha presentat un nou volum de la seva saga de discos i, amb aquest, ja en son quinze. Un numero especial que els responsables de la franquícia han volgut que tingui un significat especial. Per això, han editat un àlbum format per tres CD’s en els que han volgut reflectir l’esperit que durant aquests últims quinze anys ha convertit aquell recó de Sant Antoni de Portmany en punt de peregrinació dels qui fem de la cultura de platja, la seva musica i els seus paratges, una filosofia de vida.

“Café del Mar Vol. XV”, ens permet fer un exercici per comprovar com ha canviat l’esperit d’allò que en diuen “chill out” en els últims quinze anys. Allò que abans ens semblaven enlluernadores idees sonores, s’ha convertit en exercicis tonificants per a les nostres oïdes i per al nostre esperit.

El que hi podem sentir, pren un significat especial quan es barregen ritmes de la posta de sol, sempre el mar de fons, i ens embolcalla en una atmosfera que ens ajuda a mantenir vives les emocions.

Estem davant d’un treball format per 43 delicioses peces musicals en que podrem comprovar com els místics sons electrònics de principis dels anys ’90 han deixat pas a arranjaments on prenen protagonisme les guitarres espanyoles, els pianos clàssics, la bossanova i qualsevol instrument que ens transporti a qualsevol recó on, l’ultim instrument que s’incorpora a la orquestra, son les onades del mar i el cant de les gavines.

43 peces musicals per escoltar mentre la brisa marina refresca la nostre pell quan encara sent els efectes de l’últim bany de sol. Una selecció que, a diferencia d’altres treballs, no han estat realitzada per un DJ, sinó per l’autentica ànima de Café del Mar, el seu propietari, Ramon Guiral.

Us deixo un clip on podreu gaudir d’una de les actuacions de La Caina a la platja de Sant Antoni d’Eivissa. Una de les bandes que també son presents a “Café del Mar Vol. XV”.

Pau, amor, i música…

Almadrava; on la vida i el mar...

2008-04-20T20:47:00.005+02:00

Els xisclets de les orenetes, les faldilles curtes i la dificultat per trobar tanda als centres de bronzejat son elements que anuncien l’arribada de l’estiu. Com ho és també la tornada al consum a l’engròs de la musica “chill out”, que després de passar l’hivern enclaustrada en els moments d’intimitat d’alguns malalts del “gènere”, es torna a sentir en locals i “xiringuitos” d’arran de mar, en una gloriosa alternativa al ball del “chiki chiki”.

I entre aquesta munió de discos que, aprofitant l’embranzida de l’estiu envaeixen amb més o menys fortuna les estanteries de l’Fnac, no ens pot passar per alt el tercer disc d’Almadrava, “Positivity”.

Sota un títol genèric que parla per si sol, trobem un “track list” de quinze cançons sense desperdici, encapçalat per la joia de la corona de la banda, aquell “Land of Eternal Sunset” que varem poder gaudir en l’avançament que l’estiu del 2007 ens va fer el volum catorze de la saga “Café del Mar”.

Un altre títol que reclama la nostre atenció és el seu primer single, “Where the life and the sea”, on descobrim les fins ara desconegudes habilitats vocals del teclista habitual d’Almadrava, Joan Berenguer, tot i que, millorant el present, la joia indiscutible d’aquest disc la trobem al “bonus track” on “Where the life and the sea” és interpretat de forma magistral –com sempre- i en català, pel mític líder de Glaucs Jofre Bardagí que si a “Jo faig cançons” ens va fer pensar que ho havíem sentit tot, en aquesta ocasió ens porta més enllà deixant-se seduir per l’esperit de la cultura de platja. Una versió on, a més, la líder de la banda, Patrícia Leidig, s’atreveix a cantar en català, en un discret segon pla, a les segones veus del tema.

Res m’agradaria més que adjuntar-vos el videoclip de la versió en català de “Where the life and the sea”, però m’he de conformar amb adjuntar-vos el vincle que ens porta la versió original en castellà.

Escolteu, i somieu…

Almadrava; la resposta és a la tramuntana

2007-12-15T19:29:00.002+01:00

Almadrava neix de la fusió d’idees i sentiments de Patricia Leidig, líder del projecte, i Pedro Toro.

La Patricia va néixer a Valencia, de pares alemanys, i amb tres anys marxa amb la seva família a Alemanya.

Sis mesos després de la seva arribada comença la seva formació musical, entrant al “JOC” Programa de joves talents de Yamaha, on s’hi va estar fins que va complir 16 anys, un temps en que va poder aprendre tècniques de composició i interpretació. Això li va permetre voltar mig mon interpretant les seves pròpies composicions.

Arran d’aquella experiència, Patricia Leidig va editar el seu primer single, “When we fly away”, en que ja es podia entreveure la seva tendència cap als sons ambient.

Va ser durant el rodatge del videoclip d’aquella cançó que va conèixer Pedro Toro, realitzador de vídeo, amb qui va començar a treballar en diferents projectes discogràfics.

Però va ser treballant junts en diverses bandes sonores per a documentals, que varen desenvolupar la seva passió per a la creació d’ambients musicals.

Va ser Cesar Lorés, guru del “chill out” a nivell estatal, qui els va proposar la composició de diversos temes d’aire ambient que van desembocar en el primer disc com a Almadrava, nom d’un estri utilitzat en la pesca de la tonyina i d’una platja propera a Cadaquès, paratge característic de l’Alt Empordà, on tenen la seva base d’operacions Patricia i Pedro.

El disc es va titular “Northern Winds”, en clara referència al vent del nord que coneixem com a Tramuntana, pròpia de l’Alt Empordà. Alguns dels temes d’aquest disc, van ser seleccionats per diversos recopilatoris “chill out” de prestigi, com la saga Café del Mar.

Es dona la circumstancia que en una de les cançons de “Northern Winds” hi participa, amb la seva guitarra, l’ex Ultimo de la Fila, Quimi Portet, qui curiosament, en una de les seves cançons més recents, ridiculitza els amants de la cultura “chill out”.

La bona acollida del seu primer disc els va fer decidir a posar-se a treballar en el seu segon àlbum, “All you left us”.

En aquest segon treball d’estudi d’Almadrava destaca de manera especial la nova mescla de “Sorrow”, pertanyent al musical “Dreamings”, on el so trist d’un violí interpretat amb gran sensibilitat per Ivaylo Deshkoff arrenca la nostàlgia d’aquell qui l’escolta. També hi trobem sorpreses com “Suave” i “Distancia del mar”, on per primera vegada podem sentir la veu de la Patricia cantant en castellà.

Però si hi ha una cançó en el disc amb la que els incondicionals d’Almadrava hagin quedat “penjats”, aquesta és “Land of eternal sunset”, un homenatge a la posta de sol tant venerada als centenars de temples “chill out” que podem trobar a tot el mon. No és per casualitat que “Café del Mar” l’hagués seleccionat per ser inclosa al volum 14 d’aquesta col•lecció de discos “chill out” de referència.

El flamenc mediterrani de Paco Fernandez

2007-12-03T21:46:00.002+01:00

Paco Fernandez és per damunt de tot, un artista. Va ser d’aquells nens que van créixer en el si de famílies sense massa recursos de l’Andalusia dels anys ’60. De molt petit va sentir la necessitat d’imitar als vells que mataven les hores guitarra en ma. Així va ser com va començar a compondre les seves primeres peces, sota la influencia de Manuel de Falla i Paco de Lucia. El seu primer disc es va titular “Vivir en el Mediterráneo”, un títol en que ja s'intuia el seu futur com a music especialista en destilar amb les cordes de la seva guitarra l'autentic esperit mediterrani. Ell mateix explica que el flamenc l’escolta amb l’anima, el jutja amb el cor i el filtra amb el seu entorn, un entorn Mediterràni al que es va integrar de ple quan va decidir traslladar la seva residencia a Eivissa. Allà va omplir la seva musica de matisos suaus on es perceben la llum, un cel estrellat, l’olor de pi, de mar, el silenci d’una posta de sol, la calma d’una punta d’alba.

A Eivissa va ser on Paco Fernandez va trobar el camí definitiu per on portar la seva musica, contactant amb els musics, dj’s i productors que desde fa més d’una dècada donen forma als diferents volums de la saga de CD’s "Café del Mar", on ell mateix ha inclòs algunes de les seves millors composicions.

En moltes de les seves creacions, Paco Fernandez ens obsequia amb unes exquisides combinacions de guitarra espanyola i piano, només comparables a les que aconsegueixen, quan s’ajunten, Michel Camilo y Tomatito.

Paco Fernandez no ha estat tant popular com Maria del Mar, Eduardo i Dani, Chambao, amb qui les comparacions son inevitables, però el relatiu anonimat de Fernandez fa que els puristes apreciïn encara més la seva música.

La seva bona amistat amb José Padilla els ha portat a treballar junts en més d’una ocasió. La més sonada va ser la que va donar forma a la BSO de la pel•lícula “El sueño de Ibiza”, de la que Padilla en va ser el responsable.

DAB; de les guitarres al “down tempo”

2007-12-02T01:14:00.002+01:00

Que un dels membres de la banda Heroes del Silencio acabi produint melodies down tempo, pot semblar difícil d’assimilar. Això és el que li va passar al bateria de la banda, Pedro Andreu Lapiedra.

Nascut a Saragossa el 1966, es va interessar per la música de molt petit. De jove era admirador incondicional dels Beatles, fins al punt de formar una banda, Modos, que feia versions dels de Liverpool.

El 1985, després del seu pas per Niños del Brasil, es va integrar com a bateria a Heroes del Silencio. Allà va ampliar els seus horitzons musicals deixant-se influenciar per gent com Larry Mullen Jr., Stewart Copeland, Gran Funk Railroad, Lynyrd Skynyrd, AC/DC, Def Leppard, The Cult, ZZ Top… Davant d’això, es fa difícil de creure que hagi estat artífex d’una de les millors formacions down tempo d’Espanya.

Després de la separació d’Heroes del Silencio, Andreu va formar Puravida, amb qui va gravar “Donde el corazón me lleve”, un títol que semblava pronosticar el seu futur musical més immediat.

L’any 2001, es va tancar al seu estudi, “Atico 13” amb el dj Luis Sancho i, com qui no vol la cosa, després de llargues sessions d’experimentació electrònica va néixer Digital Analogic Band.

Han gravat dos discos, el primer ple de ritmes house, i un segon on destaquen els ritmes lounge, dub, downtempo, jazzy, hardstep o chill i on els temes vocals prenen protagonisme.

Algunes de les seves peces han sonat en alguns dels últims volums de la saga Café del Mar i han tingut el privilegi d’actuar davant de la posta de sol de Sant Antoni de Portmany.

Claude Challe, la baula perduda

2007-11-29T20:46:00.003+01:00

D’entre els pocs dj’s que formen el reduït grup d’especialistes en crear ambients, Claude Challe destaca per ser el que ha passat més desapercebut, tot i que la seva obra ha esdevingut un referent indiscutible. Per el seu nom, probablement no us digui res, però si us dic que és el dj resident del Buddah Bar de París, impulsor de la saga de CD’s del mateix nom, segur que la cosa canvia.

Estem davant d’un personatge en tots els sentits. Va ser dj com podria haver estat qualsevol cosa, i el cas és que li va sortir be.

Nascut a Tunísia, quan tenia tres anys la seva família va emigrar a París, on Challe va créixer.

Amb 19 anys va demostrar el seu caràcter emprenedor obrint una perruqueria, però no va tardar en anar a viure a una comuna hippy. Aquell va ser l’inici d’un camí espiritual que el portaria a recórrer la India, Nepal i Indonèsia. La filosofia de vida assolida en un entorn eminentment budista és la que, de tornada a París, el va portar fins al Buddah Bar, on va ser l’encarregat de posar música a un ambient on destaca tot allò que ens recorda les ensenyances de l’il•luminat.

Aquell va ser el bressol d’una col•lecció de discos que, juntament amb Café del Mar, competeix per ser la millor del mon en l’àmbit del Chill Out, aquesta amb un marcat caràcter ètnic.

De Brian Eno a José Padilla (Part I)

2007-11-29T18:51:00.003+01:00

Si Brian Eno va ser el descobridor de la música Ambient, José Padilla va ser el responsable d’establir els lligams evidents entre aquesta música i el que algú va batejar com a “Cultura de platja”.

José Padilla va néixer al 1955 al sud d’Espanya, en el si d’una família humil que es va traslladar a Girona, on va créixer.

A principis dels anys ’70, solia escapar-se per als clubs de Platja d’Aro, on va començar el seu idil•li amb la música dance. Poc després tindria la seva primera experiència amb els “plats” en un petit local del Barri Gòtic de Barcelona, però tip de la grisor de l'asfalt, va prendre una decisió que marcaria per sempre el seu destí com a DJ i productor.

Un dia escollit a l’atzar, Padilla va començar a caminar fins a arribar al Port de Barcelona. Allà va decidir que agafaria el primer vaixell que sortís. Aquest vaixell anava a Eivissa.

José Padilla no va tardar a convertir-se un dels dj’s de prestigi a l’illa. Va ser resident a sales de com Es Paradís, Playboy 2, Ku, Pacha, Space…

Després d’uns anys d’intensa vida nocturna, va decidir muntar el seu propi bar, el Museum, ubicat a Cala Vadella on, a banda de ser-ne el propietari, juntament amb un bon amic, hi actuava com a dj.

Tot li anava be quan un dia el seu amic i soci al Museum es va suïcidar disparant-se un tret. Padilla es va enfonsar en una depressió. Va tancar el Museum i després d’uns mesos retirat de la vida social, va llogar una parada al mercat hippie de la ciutat d’Eivissa. Allà venia cintes de cassette que ell mateix havia gravat en les seves sessions.

En aquella època, Ramon Guiral, un andalús que buscava una vida més tranqui-la, es va instal•lar en un apartament davant del mar, a Sant Antoni de Portmany. Als baixos hi havia un local tancat que va despertar la curiositat de Guiral. Semblava un lloc ideal on muntar un bar de platja on poder gaudir d’unes copes en un ambient més tranquil que el que oferien la majoria de locals de nit d’Eivissa. Va comentar la seva idea amb els seus amics Carlos Andrea i José Les i s’hi van posar a treballar. Van encarregar el disseny interior a l’arquitecte gironí Lluís Güell i li van posar “Cafe del Mar”. Era un espai de 100 metres quadrats on es podia prendre una copa, a pocs metres del mar, mentre s’escoltava música clàssica.

Un bon dia, Guiral i els seus amics van sentir parlar de les cintes que Padilla venia a la seva parada del mercat dels hippies. El van anar a buscar i li van proposar que es convertís en dj de Cafe del Mar. Padilla va acceptar.

De Brian Eno a José Padilla (Part II)

2007-11-29T18:48:00.002+01:00

José Padilla va començar a oferir una altre vegada les seves sessions de dj a Cafe del Mar. Desde la cabina, ubicada a la part frontal del local, amb vistes a la badia de Sant Antoni, Padilla va quedar sorprès per la posta de sol que cada dia tenyia de taronja els blaus del mar i els contraforts de l’illa Conejera. No va tardar a posar música a aquella imatge, canviant el dance més ballable per melodies de fons electrònic que semblaven creades per posar musica a les postes de sol de l’est d’Eivissa.

El mar, les postes de sol i les sessions Ambient de José Padilla van crear un conjunt del que es va començar a parlar a tota l’illa i, molt aviat, va traspassar fronteres.

Intel•lectuals de tot el mon volien comprovar que se sentia assegut a la terrassa de Cafe del Mar sentint la música que escollia José Padilla mentre contemplaven la posta de sol. Totes les tardes es repetia el peregrinatge per la badia de Sant Antoni de desenes de persones vingudes de tot el planeta, que aviat van fer que Cafe del Mar quedes petit, S’escampaven per la sorra de la platja, amb les ulleres de sol posades, contemplant en silenci com el sol s’amagava darrera el mar al compàs de la musica que “punxava” Padilla.

Aquest cúmul de sensacions va portar Padilla a crear un disc on recollia algunes de les millors peces que li servien per musicà les postes de sol. Així va néixer, al 1994, el primer dels CD’s de la saga Cafe del Mar.

La relació entre José Padilla i els propietaris de Cafe del Mar es va començar a tensar. Les dues parts pugnaven per la propietat intel•lectual d’una sèrie de CD’s que triomfaven a tot el mon. Els uns per considerar-se propietaris de la marca (Cafe del Mar), l’altre per considerar que va convertir aquesta marca amb el que era. Padilla es va acomiadar de Cafe del Mar creant una de les seves cançons més emblemàtiques, Adios Ayer, en que va comptar amb la veu de Seal. A partir d’aquí, començaria un peregrinatge pels jutjats que va fer que el volum 8 de la sèrie Cafe del Mar es publiques sense el logotip oficial i, quasi, d’incògnit, a través d’una companyia discogràfica britànica i compilada per Luke Neville i Ben Cherrill.

Després d’una reconciliació forçada de la que mai se n’han sabut els detalls, i de signar la pau mitjançant un recopilatori creat per José Padilla, els discos de Cafe del Mar es publiquen des del segell Cafe del Mar Music, propietat de Guiral i els seus socis.

José Padilla, convertit en un dj de fama mundial, va buscar refugi a les illes gregues, on a l’estiu fuig de les aglomeracions d’Eivissa, on torna a l’hivern, quan tot esta molt més tranquil.

Continua oferint les seves sessions com a dj independent, de forma molt esporàdica, a clubs de tot el mon.

Cafe del Mar, bressol mundial de la cultura Chill Out

2007-11-28T19:21:00.003+01:00

L’any 1978, Ramon Guiral, Carlos Andrea i José Les varen arribar a Eivissa procedents de Canàries. De seguida es varen sentir atrets per la vida nocturna de Sant Antoni, bressol del turisme a la illa dels anys ’70 i varen impulsar el Café del Mar.

CDM està ubicat en un paratge únic de roques mil•lenàries erosionades per les onades i el vent de ponent, a poc menys de 40 metres del mar. Les seves terrasses cobertes ocupen la part frontal i més relaxant amb una impressionant vista al mar i a la illa de Conejera. L’interior del local, de 100 metres quadrats, recull l’obra dissenyada per Lluís Güell, emblemàtic arquitecte que s’autodefineix amb a creador d’espais, inspirats en l’horitzó, el mar i els colors que es poden veure des d’aquest espai inundat d’arquitectura mediterrània aliena al temps i a les etiquetes i marcada per la línia barroca de l’autor. CDM va obrir les seves portes el 20 de juny de 1980.

Havia nascut una nova forma d’entendre l’oci combinant el moment privilegiat de prendre una copa o un cafè disfrutant de la posta de sol més famosa d’Europa.

Punxar a CDM es va convertir en privilegi d’una llarga llista de DJ’s nacionals i estrangers. El cantant Sandy Marton va contribuir a la llegenda creant la cançó “People from Ibiza” I la cançó “Café del Mar”. CDM es va convertir en centre d’atenció de músics i punt de trobada cultural d’artistes i famosos. Alguns artistes convertits en clients habituals es varen inspirar en les postes de sol de CDM per compondre les seves obres. Frank Fisher va incloure la seva particular versió del tema “Café del Mar” al seu primer disc. John Anderson, cantant de Yes i col•laborador de Vangelis, va ser un altre dels clients il•lustres juntament amb Frank Zappa, un altre dels enamorats de CDM, que tampoc oblidarà Mike Olfield.

L’any 1994, amb un sentit un tant experimental i amb l’aportació de José Padilla, aleshores DJ resident de CDM, es publica el disc “Café del Mar Vol.1”. Això va representar l’inici de la saga de CD’s de CDM, dels quals ja s’han publicat 14 volums, simultàniament a series paral•leles sota els títols “Dreams”, “Aria” i “Chill House”.

Café del Mar s’ha convertit, així, en referent internacional del que es coneix com a “Chill Out” que, al contrari del que molts pensen, no és un gènere, sinó una definició sota la qual s’apleguen cançons de diferents generes, amb base generalment electrònica, i amb un denominador comú; la capacitat de crear ambients.

El fet que CDM es convertís en bressol del “Chill Out”, ha motivat que el aquesta música es vinculi directament al que es coneix com a “cultura de platja”, essent aquesta la música preferida d’aquells que saben disfrutar d’una manera especial tot allò que inspira el mar i el seu entorn, convertint aquest conjunt de sensacions en una autentica filosofia de vida.

Que és el Chill Out?

2007-11-28T19:15:00.006+01:00

Quantes vegades no haurem sentit aquesta pregunta? Que és el Chill Out?

Al contrari del que molts pensen, no es tracta d’un gènere musical específic. Chill Out és el nom que es va donar als espais que algunes discoteques van crear, a principis dels anys ’90, per fugir del soroll de la pista principal i buscar refugi en un espai annexa on sonava musica electrònica relaxant.

Si hi ha un nom que doni cabuda a aquest conjunt de temes musicals de caire relaxant, aquest seria Ambient.

Buscar el seu origen no és fàcil, tot i que la versió més acceptada és la que va impulsar el component de Roxy Music, Brian Eno.

En un dels seus nombrosos viatges, mentre Eno es disposava a esperar la sortida del seu vol al “hall” d’un aeroport, es va adonar que tot era fantàstic; el dia, l’edifici... Tot, excepte la música ambient. Era una llàstima que la música pogués espatllar un moment com aquell, i així va ser com l’artista va començar la recerca per trobar una música adient per moments especials.

D’aquí la definició de musica “Ambient”. D’aquí el títol d’aquell “Music for Airports”, que molts consideren el punt de partida oficial del que després es va conèixer com a música Chill Out.

A place to be...

2007-11-09T11:17:00.005+01:00

El moment de descobrir el plaer de viatjar em va arribar tard. Sempre s’ha dit que val més tard que mai però, el que no es diu, és que començar tard en alguna cosa sol implicar haver d’espavilar per recuperar, en part, el temps perdut. Així ha estat com en pocs mesos he visitat més països que en la resta de la meva vida.

Una d’aquestes escapades em va permetre conèixer l’illa de Mykonos (en grec Múkovoç), en ple mar Egeu.

Un cop superada la maniobra d’atracament al petit port de la capital, no sense les dificultats que comporta el Meltemi, l’equivalent de la nostre Tramuntana, un fort vent del nord habitual a les Cíclades, el visitant s’adona que ha anat a parar a un lloc especial.

La primera mirada a la façana marítima de Mykonos em va fer pensar en Eivissa, més per les seves diferencies, que per les seves similituds. Com és possible que una illa de 6.000 habitants que durant els mesos d’estiu te una població flotant de fins a 80.000 persones, hagi estat capaç de mantenir la seva integritat natural i urbanística?

Mykonos s’ha convertit en un dels pols d’atracció mundials de la cultura de platja. A la part coneguda com “La petita Venècia”, a tocar dels molins, signes d’identitat de l’illa, nombrosos locals ubicats tant a prop de l’aigua que el Meltemi esquitxa amb l’escuma de les onades la cara dels qui seuen a les seves terrasses, posen musica a la posta de sol a ritme d’Ambient. Prendre una cervesa contemplant com el sol s’amaga darrera l’Egeo, és una experiència que tots hauríem de viure, al menys, una vegada a les nostres vides.

Mykonos és aquell lloc que imaginem quan somiem en fugir de tot i començar una nova vida. El lloc on començar de zero, amb molt de guanyat.

Però els qui presumim banalment de tenir el cap damunt de les espatlles i ens conformem en viure la vida que ens hem trobat feta, tenim el consol de pensar que sempre ens quedarà Mykonos.