Com una d’aquelles relacions de “ni amb tu ni sense tu”. Així es com podríem definir la relació entre Lamb i els seus incondicionals. Amb uns inicis poc definits i un final no anunciat, la banda es deixa sentir esporàdicament en algun festival, tot i que els seus membres ja fa temps que treballen en projectes diferents.Els seus inicis se situen a mitjans de la dècada dels ’90, a Manchester, quan Andy Barlow i Louise Rhodes formen el nucli dur de la formació a la que més tard s’afegirien el baix Jon Thorne , el guitarra Oddur Mar Runnarson i el bateria Nikolaj Bjerre, que van acabar de donar forma al projecte.
La seva trajectòria discogràfica és tant breu com intensa. Quatre discos d’estudi i dos èxits que destaquen per damunt de la resta, son el resultat de la genialitat d’Andy com a productor, i de la veu immensament personal de Rhodes, que son la cirereta al treball d’uns músics de procedència diversa, com es deixa notar en la seva estètica i en la varietat d’instruments amb que son capaços de combinar els sons acústics més clàssics amb els sons electrònics nascuts a les entranyes d’un ordinador.
Amb la seva habitual barreja de jazz, dub, breakbeat i drum’n’bass, Lamb han aconseguit col·locar en diversos recopilatoris “Chill” les seves dues peces més preuades; Górecki, un sentit homenatge al compositor polac Henryk Mikołaj Górecki, i Gabriel.
És precisament aquesta última la que he escollit per il·lustrar aquest “post”, amb la genial interpretació en directe que en van fer l’any 2003 al seu concert als Països Baixos. Posa la pell de gallina. “Gabriel” és una d’aquelles cançons que no voldríem que s’acabessin mai, amb un constant “crescendo” contingut que ens fa sentir vius a cada nota. Amb una Louise Rhodes que, com l’arcàngel Sant Gabriel donant la bona nova als pastors, sembla que ens anuncia l’arribada d’un nou estiu per viure prop del mar, al compàs del “down tempo”.
