El moment de descobrir el plaer de viatjar em va arribar tard. Sempre s’ha dit que val més tard que mai però, el que no es diu, és que començar tard en alguna cosa sol implicar haver d’espavilar per recuperar, en part, el temps perdut. Així ha estat com en pocs mesos he visitat més països que en la resta de la meva vida.
Una d’aquestes escapades em va permetre conèixer l’illa de Mykonos (en grec Múkovoç), en ple mar Egeu.
Una d’aquestes escapades em va permetre conèixer l’illa de Mykonos (en grec Múkovoç), en ple mar Egeu.
Un cop superada la maniobra d’atracament al petit port de la capital, no sense les dificultats que comporta el Meltemi, l’equivalent de la nostre Tramuntana, un fort vent del nord habitual a les Cíclades, el visitant s’adona que ha anat a parar a un lloc especial.
La primera mirada a la façana marítima de Mykonos em va fer pensar en Eivissa, més per les seves diferencies, que per les seves similituds. Com és possible que una illa de 6.000 habitants que durant els mesos d’estiu te una població flotant de fins a 80.000 persones, hagi estat capaç de mantenir la seva integritat natural i urbanística?
Mykonos s’ha convertit en un dels pols d’atracció mundials de la cultura de platja. A la part coneguda com “La petita Venècia”, a tocar dels molins, signes d’identitat de l’illa, nombrosos locals ubicats tant a prop de l’aigua que el Meltemi esquitxa amb l’escuma de les onades la cara dels qui seuen a les seves terrasses, posen musica a la posta de sol a ritme d’Ambient. Prendre una cervesa contemplant com el sol s’amaga darrera l’Egeo, és una experiència que tots hauríem de viure, al menys, una vegada a les nostres vides.
Mykonos és aquell lloc que imaginem quan somiem en fugir de tot i començar una nova vida. El lloc on començar de zero, amb molt de guanyat.
Però els qui presumim banalment de tenir el cap damunt de les espatlles i ens conformem en viure la vida que ens hem trobat feta, tenim el consol de pensar que sempre ens quedarà Mykonos.
