Lamb; ni amb tu, ni sense tu…

Com una d’aquelles relacions de “ni amb tu ni sense tu”. Així es com podríem definir la relació entre Lamb i els seus incondicionals. Amb uns inicis poc definits i un final no anunciat, la banda es deixa sentir esporàdicament en algun festival, tot i que els seus membres ja fa temps que treballen en projectes diferents.

Els seus inicis se situen a mitjans de la dècada dels ’90, a Manchester, quan Andy Barlow i Louise Rhodes formen el nucli dur de la formació a la que més tard s’afegirien el baix Jon Thorne , el guitarra Oddur Mar Runnarson i el bateria Nikolaj Bjerre, que van acabar de donar forma al projecte.

La seva trajectòria discogràfica és tant breu com intensa. Quatre discos d’estudi i dos èxits que destaquen per damunt de la resta, son el resultat de la genialitat d’Andy com a productor, i de la veu immensament personal de Rhodes, que son la cirereta al treball d’uns músics de procedència diversa, com es deixa notar en la seva estètica i en la varietat d’instruments amb que son capaços de combinar els sons acústics més clàssics amb els sons electrònics nascuts a les entranyes d’un ordinador.

Amb la seva habitual barreja de jazz, dub, breakbeat i drum’n’bass, Lamb han aconseguit col·locar en diversos recopilatoris “Chill” les seves dues peces més preuades; Górecki, un sentit homenatge al compositor polac Henryk Mikołaj Górecki, i Gabriel.

És precisament aquesta última la que he escollit per il·lustrar aquest “post”, amb la genial interpretació en directe que en van fer l’any 2003 al seu concert als Països Baixos. Posa la pell de gallina. “Gabriel” és una d’aquelles cançons que no voldríem que s’acabessin mai, amb un constant “crescendo” contingut que ens fa sentir vius a cada nota. Amb una Louise Rhodes que, com l’arcàngel Sant Gabriel donant la bona nova als pastors, sembla que ens anuncia l’arribada d’un nou estiu per viure prop del mar, al compàs del “down tempo”.


El tecno de cabaret de Goldfrapp


Si be la majoria dels artistes de l’escena “chill” arriben a aquest mon amb tota la intenció, d’altres ho fan pràcticament per casualitat. Aquest podria ser el cas de Goldfrapp, el duet britànic format per Alison Goldfrapp i Will Gregory, que a finals dels anys ’90 es van unir per fer musica d’alt contingut electrònic inspirat en els sons dels ’80 i de caire generalment ballable.

El cognom d’Alison dona nom a aquesta banda que, si be aquí hem conegut tard, ja fa anys que escampa la seva música per la resta d’Europa i els EEUU.

L’entrada al mon “Chill out” la van trobar amb “Black Cherry”, publicat l’any 2003, una de les poques peces de “tempo” lent que ha fet la formació i que va captivar als qui busquem la música més adient per a una posta de sol.

La delicadesa d’aquesta composició és pròpia d’una estudiant d’Art, com va ser Alison Goldfrapp, que abans de formar Gorldfrapp va tenir el privilegi de treballar amb formacions consolidades de l’escena electrònica com Orbital.

Aquest post no podia ser il·lustrat de cap altre manera que amb “Black Cherry”, un clip on es fa notar de forma especial l’estil que va marcar els seus inicis, a base de peces envellutades, poesia i estètica de cabaret.


Phil Mison, el fill del mestre

Avui us presento Cantoma, l’alter ego de Phil Mison, el deixeble privilegiat de José Padilla.

Aquest DJ, productor i compositor va començar la seva carrera obsequiant les oïdes de la “parròquia” durant les nits del club londinenc Milk’s Bar, abans d’aparèixer per Eivissa i conèixer al mestre del “Chill Out”, José Padilla, amb qui va tenir l’honor de musicar infinitat de postes de sol amb vistes a Sa Conillera, al mític Cafe del Mar, on van compartir residencia.

Es obvi que ha begut de les fonts del so baleàric més autèntic, i això es fa especialment palès a moltes de les seves produccions, recollides en dos CD’s, a l’hora que ha signat un munt de recopilacions “chill” com la mítica sèrie “Real Ibiza”.

Us proposo una de les seves creacions més recents; Suomi. Un “mig temps” de percussions elegants que, si escoltem amb els ulls tancats, be ens podria traslladar a algun paratge del Mediterrani amb orientació oest, des d’on contemplar com el sol s’endinsa en l’horitzó, amb la sal als llavis i el sol a la pell.


Sol, sal i Paco Fernández

No és la primera vegada que us parlo de Paco Fernández, aquell home en qui encara es pot intuir el nen que de petit admirava els vells del seu barri andalús que, guitarra en ma, buscaven la forma compensar les penúries de l’època.

Paco Fernández és un home senzill i proper. Un d’aquells artistes a qui la timidesa li impedeix mirar al públic. No és estrany trobar-lo per qualsevol recó de l’illa d’Eivissa tocant pels clients d’algun local on sembla que vestir de blanc sigui norma d’obligat compliment. Però si Fernández ha fet un concert on s’entregués per complet a l’esperit eivissenc que el va captivar fa anys, és el que va oferir a la festa de 25è. aniversari de Cafe del Mar.

Les cordes de la seva guitarra espanyola vibren de forma especial quan l’escenari és la platja de Sant Antoni de Portmany, des d’on es pot contemplar la posta de sol amb Sa Conillera com a fons.

En aquest vídeo es concentren dues de les seves obres d’art; “Sal y Sol”, un títol que ja ho diu tot, i “Grillos” una peça per la que seria incapaç de trobar qualificatius. Pel meu gust, la millor que ha fet mai... (Per als impacients, al minut 9’55)

És un d’aquells moments que ens fan sentir orgullosos de ser “cursis” que s’emocionen amb una posta de sol.